La història es basa sobretot en dos jugadors: en Manel Estiarte (que és com un supercrac del waterpolo) i en Pedro Garcia Aguado, que al principi no s’entén gens amb l’equip. A més, també hi ha moments molt intensos amb l’entrenador, que és duríssim i els fa patir molt, però també els ajuda a ser millors.
Hi ha aspectes molt positius: els actors són molt bons. M’ha agradat molt com en Jaime Lorente i l’Álvaro Cervantes fan que els seus personatges semblin molt reals. Hi ha moments que et fan riure i altres que et deixen amb ganes de plorar.
La història et motiva molt. És d’aquestes pel·lis que et fan veure que, si treballes molt, pots aconseguir coses impressionants, fins i tot quan sembla impossible.
També, però, hi ha aspectes negatius: alguns moments són una mica lents, hi ha escenes on només parlen de coses personals o del passat, i em van semblar una mica avorrides, perquè jo volia més acció o partits.
Els personatges secundaris no surten gaire. M’hauria agradat conèixer més coses dels altres jugadors de l’equip, perquè al final només es concentren en dos o tres, i la resta semblen decorats.
El final és molt previsible. Ja sabia com acabava perquè és una història real, però no em va sorprendre gens. Encara que està molt ben fet.
Recomano aquesta pel·lícula si t’agraden les històries d’esports o de superació. És molt motivadora, i fins i tot et fa reflexionar sobre com treballar en equip. Això sí, si busques molta acció contínua, potser algunes parts et semblaran lentes.
