Per: Queralt Sala de STM Report
L’Irene Torres va néixer a Vic el 4 d’octubre del 2006 i viu a les Masies de Voltrega. Actualment està cursant quart d’ESO a l’Institut del Voltreganès. Va començar a jugar a hoquei quan tenia quatre anys al club on juga a hores d’ara, el Club Patí Voltregà.
Per quin motiu des de petita vas decidir fer hoquei i no algun altre esport?
Els meus pares em van apuntar a hoquei al Club Patí Voltregà, perquè era l’esport del poble, la majoria de la gent de Sant Hipòlit jugava a hoquei. Primer em van apuntar per provar-ho. S’ha de dir que al principi em va costar una mica, però al cap d’un temps ja hi vaig començar a agafar l’aire i va ser quan realment em vaig adonar que era l’esport que jo volia fer.
Et veus jugant a un altre club? Per què? Creus que haver nascut a Sant Hipòlit té alguna cosa a veure?
De moment no em veig jugant a cap altre club, perquè aquí a Sant Hipòlit estic molt bé i tinc un equip que m’agrada molt. El que és molt important per mi és que ens avenim molt bé totes. És a dir, que a l’hora de competir ho sabem fer i juntes, però que per altra banda mantenim una molt bona relació d’amistat. Penso que haver nascut a Sant Hipòlit sí que hi té a veure, ja que aquí el sentiment de ser del Voltregà es molt viu molt intens perquè sobretot es fa molt poble. Tal com no m’imagino vivint a un altre lloc, tampoc m’imagino jugant a un altre club.
Què és el que més valores i aprens de tenir una entrenadora com la Motxa, una gran exjugadora d’hoquei?
Tenir un bon entrenador o entrenadora per mi és tant o més important que tenir un bon equip. Però tant en el l’hoquei com en la resta d’esports. Nosaltres tenim la sort de poder tenir una entrenadora com és ella, la Motxa, una gran referent en l’hoquei femení. Tenir-la és una gran sort, ja que no tothom té l’oportunitat de poder compartir diverses temporades amb ella. Penso que és molt bona entrenadora i de les millors que he tingut, perquè ens ajuda molt, tant en l’àmbit físic com el psicològic. Ens ajuda sobretot a confiar en nosaltres, cosa que a aquesta edat sol costar bastant i també ens ha ensenyat a tirar endavant els partits i a deixar-ho tot a la pista fins a l’últim segon, tal com feia ella.
T’agradaria ser entrenadora a la llarga? Per què?
A mi m’encantaria ser entrenadora d’hoquei a la llarga, i és un dels objectius que fa temps que tinc. Des dels deu anys que vaig a entrenar als més petits del club els dissabtes al matí, a l’escoleta. Només fent-ho tres hores la setmana m’adono del que gaudeixo i tinc clar que és una cosa que a la llarga vull fer. Crec que el fet d’haver tingut tants entrenadors diferents també m’ha anat molt bé, per així saber què és el que realment vull transmetre als més petits del club i el que no. A mi em seria indiferent entrenar a categories masculines o femenines, però sí que crec que em podria entendre millot amb equips femenins, ja que em sentiria més identificada amb elles, pel fet de jo haver passat pel mateix camí.
Com valores la teva experiència a la selecció espanyola?
Tot va començar un dia quan vaig arribar a casa després de l’escola i els meus pares em van dir que estava convocada a un entrenament de la selecció. Jo no m’ho esperava perquè hi ha moltes altres nenes que ho fan molt bé i que tenen molt nivell. Va arribar el dia, i quan vaig anar a l’entrenament simplement vaig donar el màxim de mi i a partir d’aquell moment ja era decisió seva, fins que finalment em van agafar. Llavors quan van sortir les llistes i vaig veure el meu nom em van explicar que tot això era per fer un torneig que es diu Europe Cup, aquest any disputat a Lloret de Mar. La veritat és que va ser una experiència única i molt maca, i vaig tenir l’oportunitat de fer-ho amb unes companyes de deu i un staff tècnic dels millors.
Hi ha diferència en els entrenaments que es fan a la selecció i els del teu club? Per què i de quina manera?
Sí, hi ha diferència entre els entrenaments que fem aquí al Club Patí Voltregà i els de la selecció. Tot i això, tant en els uns com els altres he après moltes coses diferents. Crec que el principal motiu d’això, és que aquí a Voltregà totes les jugadores tenim la mateixa manera de jugar, en canvi, a la selecció, com que totes venim de clubs diferents cadascuna té una manera diferent de jugar, cosa que fa que entrenem de maneres diferents.
Vols dedicar-te professionalment a l’hoquei?
Tant de bo pogués dedicar-me professionalment a l’hoquei. És un dels meus somnis i objectius d’avui dia que sé que és molt difícil de complir, però treballo dia rere dia per algun dia poder-ho aconseguir. Hi ha molt poques jugadores que ho aconsegueixen i s’hi mantenen, perquè mantenir-s’hi és molt complicat a causa de l’alt nivell que hi ha. Jo hi jugo perquè m’agrada molt i gaudeixo, però està clar que aquelles ganes de voler-ho aconseguir hi són. També crec que encara em queden molts anys per continuar creixent com a jugadora i com a persona.
Creus que l’hoquei és un àmbit important en la teva vida? Què t’aporta personalment?
L’hoquei avui dia és un àmbit imprescindible en la meva vida. M’ha ensenyat molts valors com l’humilitat, la constància, l’esforç, el treball en equip i el concepte d’amistat entre d’altres. Tot això no només és gràcies a l’hoquei, sinó que també als meus pares perquè m’ho han anat inculcant des de petita. Crec que el fet de fer esport no és important simplement per l’esforç físic que requereix, sinó que crec que ajuda a portar molt millor altres àmbits i situacions de la vida, com podrien ser els estudis o qualsevol problema amb el qual et puguis trobar en la teva vida quotidiana.
Tens algun altre hobby a part de l’hoquei? Quin?
Jo sóc una persona molt activa, que no para gaire quieta i m’agrada fer coses sempre. En general m’agrada molt fer esport, però els que més destaco són córrer, bicicleta i caminar, tot i que com l’hoquei no me n’agrada cap. Quan era petita havia fet curses a la muntanya i també gaudia molt, però ara que m’he anat fent gran no ho faig tan sovint perquè la meva prioritat és l’hoquei.
Creus que el fet que el teu equip, a part de ser companyes siguin amigues és un factor rellevant? Per què?
És una gran sort tenir l’equip que tinc, estic molt contenta, ja que no només són companyes meves dins la pista, sinó que som molt amigues fora i sé que sempre les tindré pel que faci falta. A l’hora de competir penso que també és molt important, perquè quan les coses no van bé ens sabem ajudar i animar entre totes per tirar-ho endavant. També crec que és fonamental perquè a l’hoquei hi dedico moltes hores de la meva vida, i si no tingués una relació tan bona amb elles se’m faria molt complicat, d’aquesta manera a l’hora d’anar al pavelló, és també un moment passar amb elles que valoro molT.
