Entrevista a la Cristina Pomares Calm, professora de socials

•  Per què vas voler ser professora de socials?

Doncs, sincerament, mai em vaig plantejar dedicar-me a la docència. Potser és perquè era una altra època en què no era tan important que et plantegessis que vols estudiar pel que vols ser.

És veritat que ara sempre pensem: “què vols ser? A què et vols dedicar?”  però a la meva època, estudiessis el que estudiessis trobaries feina. I, per tant, havies d’estudiar realment el que t’agradava. Jo no em vaig plantejar mai estudiar història per dedicar-me a ser profe. Vaig estudiar història perquè era el que m’encantava, moltíssim, i sobretot més que història, història de l’art.

I a partir d’aquí la vida em va anar portant, és a dir, jo no vaig dir: “jo vull ser això”. No, jo vaig dir: “ jo vull estudiar això perquè és el que m’agrada i ja ho aniré trobant.”

Això no vol dir que de petita no tingués pissarres per tot arreu i fes classes als amics. Suposo que una miqueta en el subconscient sí que estava que em volia dedicar a ser profe. Però quan vaig escollir història mai em vaig plantejar que em dedicaria a la docència, no ho vaig fer per això.

• Quan estàs fent classes i et toca ensenyar un tema més sensible, com ho fas?

Per exemple, jo faig molt segon d’ESO i segon de Batxillerat. A segon d’ESO hi ha temes complicats, més polèmics, en què hi ha més gent que es pot sentir ofesa depenent del que diguis o de com ho expressis.

És veritat que, potser, a segon d’ESO en algunes èpoques ha estat més delicat, el que podria ser, per exemple, tot l’Islam, també perquè hi va haver atemptats terroristes. Hi ha temes que han estat més delicats i sempre els has de tractar amb un absolut respecte, sempre. Qualsevol tema s’ha de poder parlar, però sempre s’ha de parlar des del respecte. Perquè és veritat que, avui en dia, estem en un moment en què les posicions es polaritzen molt i és sempre: jo penso i jo penso, el que tu penses i el que l’altre pensa, i mai ens posarem d’acord.

Aleshores, sempre ho he intentat fer des del respecte cap a tots. A vegades, potser vosaltres no creieu en res, però la fe ha estat molt important per molta gent. I les diferents confessions religioses són molt importants. I, per tant, sempre s’ha de tractar del respecte cap a l’altre i cap a aquell que és diferent. 

• I ara que ja ets una professora i saps com és, què diries que és el que més t’ha agradat del teu treball? 

Et dona molta energia. És a dir, és una feina que cansa molt, però que també et dona molta energia perquè estàs amb gent jove. 

També és veritat que cada vegada vosaltres aneu passant, però sempre teniu la mateixa edat. Jo no. Jo, evidentment, cada any soc més gran, però els alumnes de segon d’ESO sempre tenen tretze anys, els alumnes de segon de batxillerat en tenen disset o divuit. I aleshores és veritat que noto un cansament. Però una de les coses més boniques és que et canses i sents molta energia a la vegada perquè treballes amb persones.

I després, és veritat que la matèria que faig m’agrada molt. I aleshores m’ho passo molt bé, perquè m’agrada molt explicar el que dono.

•  I abans de ser professora vas fer alguna cosa relacionada amb la història, algun projecte?

Abans de ser professora em vaig dedicar bastants anys a treballar en els serveis educatius de diferents museus. És a dir, hi havia una empresa que et contractava i, aleshores, tu eres la que preparava les visites per a quan anaven les escoles. També vaig estar bastants anys treballant a la Sala d’Exposicions de la Pedrera i, durant molts anys, vaig estar al Centre de Cultura Contemporània i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. 

• Quan vas començar a l’institut, com va ser? Et va resultar una experiència molt nova, o ja estaves acostumada? 

No, jo vaig començar quan tenia l’anterior feina de guia, l’atzar va fer que pogués començar en una escola petitona concertada, que per mi va ser un canvi. 

És veritat que va ser un canvi important, perquè jo venia d’un altre món, d’horaris, de ritme, d’una manera de funcionar molt diferent. Però és veritat que vaig aprendre molt, perquè jo tampoc no era una professora vocacional que hagués volgut ser-ho des de petitona. Vaig aprendre com gestionar una aula, com explicar els temaris adaptats a unes determinades condicions, què eren les avaluacions, què era la selectivitat, tot això.

Després va haver-hi oposicions, les vaig presentar, les vaig aprovar, i ja vaig entrar a la pública, i com que ja venia de l’altra escola, va anar bé.

• Et vas sentir ben integrada al nostre institut? 

Sí, molt bé, he passat per quatre instituts, no molts. De fet, en els dos primers vaig estar molt poquet de temps, perquè era el primer any de les oposicions i són l’any que en diuen “de pràctiques”. Després d’això vaig estar molts anys en un altre institut i ara ja en aquest.

• Què és el que més et molesta que et pugui posar un/a alumne/a en un examen?
  

A veure, el que més em molesta a mi, en general, és corregir, corregir se’m fa una mica feixuc. Però en relació amb els alumnes, em molesta l’alumne que no intenta defensar l’examen. Que dona per suposat que allò ja està perdut, que pensa que no sap res i que, per tant, no val la pena escriure res.

L’examen és veritat que és pràctic, l’acabo de corregir molt ràpidament. Però això em molesta molt. 

Després, també em molesta que un alumne no intenti redactar bé, perquè amb esforç, redactar i fer una lletra correcta no és tan difícil. És a dir, allò que a vegades et diuen: “és que és la meva lletra, és que jo redacto així”. No, tot es pot millorar, sempre. Aleshores, pots intentar redactar millor, pots intentar fer una bona lletra, perquè és una forma de presentació. Sempre us ho he dit, és una forma de mostrar-nos als altres. 

Aleshores, em molesta l’alumne que no defensa un examen perquè pensa que no sap res i que no val la pena, i penso que això és estimar-se molt poc i valorar-se molt poc. I després, els que fan una lletra que penses: “mare meva, podries intentar fer-la una miqueta millor”, perquè a vegades ho sabem, demanes a un alumne a corregir i no entén ni ell mateix la seva lletra. Per tant, això és un problema.

• Com vols que els alumnes pensin en tu quan deixin l’institut?

Jo vull que pensin en el centre com un espai que els ha acollit durant sis anys. Que realment ha intentat que estiguin bé i que, sobretot, aprenguin. I que se’n vagin amb carinyo, havent après coses pensant que ha valgut la pena.

Dic això perquè a segon de batxillerat, de vegades, se’n van amb un record agredolç. Per una part, molt contents perquè marxen i, a vegades, molt contents perquè deixen un curs que ha sigut molt dur. Penso que els faltaria poder marxar també amb carinyo.

Vull que m’entengueu. És un curs tan dur, segon de batxillerat, que els alumnes tenen moltes ganes d’acabar-lo. Se’n van com dient: “que bé, ja l’hem acabat, perquè no el suportàvem més aquest curs”. I a vegades em sap greu perquè penso: “ja, però és el vostre últim curs”. També l’heu d’intentar gaudir, l’heu d’estimar. És el curs en què us acomiadeu de l’institut.

I això, a vegades a segon de batxillerat els costa. Els costa entendre perquè tenen moltes ganes d’acabar-lo, ja que és un curs amb molta pressió. I a vegades els falta aquell punt de dir: “és veritat, és el nostre últim curs”. L’hem de gaudir també des del carinyo. 

Quan tu has fet un curs molt intens, que t’ha costat moltíssim, que necessites una nota de tall, ja que a vegades l’únic que vols és acabar-lo i prou, t’oblides que realment també és un curs molt bonic.

Si em recorden com algú que ha fet que les socials els hagin agradat i si em recorden amb carinyo dient: “mira, vam aprendre moltes coses, ens va ajudar i va estar allà”, per a mi és suficient. Sobretot que se’n vagin amb un bon record del centre, sabent que és un lloc al qual poden tornar. I sempre quan tornen ens fa molta il·lusió que vinguin.

• Quan veus a alumnes estudiant tant i amb tanta pressió, que sensació tens respecte a ells?

Que és la vida, d’alguna manera és el que toca. És veritat que estan posant les notes de tall molt altes i que, per tant, n’hi ha alumnes que tenen molta pressió. Però sempre hi ha un camí, és a dir, hi ha alumnes que a segon de batxillerat saben que no podran entrar a la carrera que volen, ho saben perquè no tindran la nota. No perquè no siguin bons i no perquè no poguessin estudiar allò, sinó perquè la nota de tall ve determinada pel nombre de places, si hi ha 40 places, entren les 40 millors notes i ja està, és així. Però sempre hi ha camins si persisteixes, és a dir, si només et fas: “i no podré, no podré, no podré”, és possible que no puguis, però hi haurà un altre camí. Potser hauràs de començar per una altra cosa, i potser, l’any següent podràs entrar-hi. Aleshores, el que penso és, la vida és així però podem trobar una altra alternativa, podràs trobar un camí per arribar-hi, segur. Potser no serà tan ràpid com tu volies, però el trobarem perquè els camins hi són.

• Va haver-hi alguna cosa en la teva infància que va potenciar el teu amor per les ciències socials?

Doncs la veritat no et sabria dir si conscientment. Potser, inconscientment el fet que la meva mare i la meva àvia materna, de la qual tinc quadres a casa, dibuixessin molt bé, encara que jo no, va influir. És veritat que jo era bona estudiant, a casa mai em van dir el que havia d’estudiar i sempre em van deixar lliure, ja que era molt responsable i molt autònoma. Sí que és veritat que només alguna vegada em van dir: “dona, algú que és tan bona estudiant, per què no estudia alguna cosa més útil? O amb més futur”. Aleshores em van proposar dret, jo els vaig dir que no, i ja està. Em van dir: “doncs fes el que vulguis”.

• Quan eres petita, vas anar a algun lloc molt relacionat amb les ciències socials? Algun viatge que et va semblar molt especial?

 Jo amb els meus pares vaig viatjar molt poquet. Des que vaig arribar al COU, que era com el segon de batxillerat d’ara, allà sí que jo vaig voler fer el viatge de final de curs i des de llavors sí que he viatjat. Però amb els pares, poc. Jo amb els pares no vaig anar a París, no vaig anar a Londres… No hi havia tant aquesta cultura del viatge, com teníem la casa d’estiueig, als estius i a les vacances sempre anàvem allí, on jo també tenia els meus amics.

• A quins llocs has viatjat? 

Bueno, tampoc tants. Ara que no sembli aquí que he fet “la vuelta al mundo en 80 días”, però sí que és veritat que n’he fet uns quants. Si t’hagués de dir llocs que m’han agradat moltíssim… diria, per exemple, Egipte. És lògic perquè faig socials. També m’agrada molt viatjar en zones de paisatge com Noruega. També em va agradar fa molts anys Nova York. Per tot el que té, ja que és una ciutat amb una energia brutal. A part d’això, qualsevol ciutat que tingui museus. M’encanten. Encara que amb l’edat, com que suposo que he anat a tots els museus els quals volia visitar per poder veure les obres d’art que més ganes tenia de veure, ara, últimament també m’atrau molt la natura. Per tant, des d’Escòcia al Senegal, passant des de Tailàndia o Vietnam fins als Estats Units, o, no sé, per França, Portugal, moltes illes… Intentar conèixer moltes coses.

• Si no t’haguessis dedicat a les ciències socials, quina altra carrera hauries fet? A què t’hauries dedicat? 

Jo crec que qualsevol cosa que tingués a veure amb els animals, m’encanten. I de fet, si no vaig fer l’opció del científic, és perquè jo crec que dedicant-me als animals hagués patit molt. Perquè m’agraden moltíssim i no sé com ho hagués suportat. Suposo que tothom que ho fa, tots els que fan biologia, és perquè també els agraden molt i ho saben gestionar. Jo com que m’agradaven molt les socials, ja me’n vaig anar cap a les socials. Però si no, jo crec que m’hagués dedicat a qualsevol cosa que tingués a veure amb els animals. 

•  Pensant en el teu passat, quan eres petita, tens algun joc o algun record que t’agradi especialment? Si poguessis escollir un? 

Si pogués escollir un, escolliria els esmorzars. Quan jo anava a aquesta casa d’estiu, era la casa també on eren els avis. Aleshores, a casa meva l’esmorzar no és que un es lleva i esmorza, a casa meva els esmorzars era parar taula i esmorzar tots junts. És a dir, el meu pare, la meva mare, la meva germana, els meus avis, i era esmorzar d’emplatar. Esmorzar això que ara en diuen els “brunchs”, o el que en diuen els esmorzars de forquilla. Totes aquestes coses jo les he fet sempre. Era un moment de començament del dia molt bonic. El meu pare o el meu avi anaven sovint a buscar el pa, la coca, els croissants i aleshores fèiem dolç, fèiem salat… El moment de l’esmorzar a casa meva sempre ha estat un moment molt important. I molts records venen vinculats a les converses, a planificar el dia, bé, al fet d’esmorzar. De fet, quan a vegades encara quedo per esmorzar amb la meva mare ho fem així, perquè la tinc molt a propet. Després, evidentment si te’n digués un altre seria anar en barca amb el meu pare. Teníem una barca i anar en aquesta també és un record molt bonic. L’aigua en general m’agrada molt: nedar al mar i a la piscina, a tot arreu. 

• Quan eres petita, te’n recordes d’algun desig que desitjaves amb molta força? 

Un desig… No et sé dir. Desitjos ingenus de dir que hi hagi la pau al món. Aquest el tenia molt sovint. El continuo tenint, tot s’ha de dir. Però jo crec que he estat una persona que deixa bastant que, a vegades, la vida vagi decidint, observant  una mica cap on em porta. Sí que és veritat que intento ser molt estructurada, en la feina, sobretot. Aleshores, desitjos de petita… Sobretot els típics desitjos que té tothom: de la pau al món, que a casa tothom estigués bé i sobretot, això sí, que quan fos gran pogués viatjar més i fer aquestes cosetes que més em venien de gust.