L’exili és la separació d’una persona de la terra en la qual viu, normalment és voluntari o forçat, provocat per motius polítics. A causa d’això existeixen diferents tipus d’exili.
L’Exili intern, que és la situació d’aïllament i exclusió social que vivien les persones que es quedaven al seu país, generalment, es quedaven escriptors i poetes espanyols Republicans després de la victòria Franquista.
I l’Exili extern que és la separació d’una persona de la terra on viu. En aquest sentit, tots els refugiats i desplaçats viuen a l’exili fins a tornar a casa seva. Una altra accepció fa que aquest terme s’hagi utilitzat sobretot per a l’expatriació per motius polítics.
El 1939, durant la guerra civil, l’exèrcit del general Franco va acabar de conquerir el territori de Catalunya. Aquesta guerra va acabar l’1 d’abril. Amb la derrota, moltes persones van sortir del país, van exiliar, mentre altres, es van quedar en el país, encara que van ser silenciats o reprimits. La primera dècada de la dictadura del règim del general Franco, durant els anys quaranta, va ser la de més duresa en la repressió. No es podien publicar llibres ni revistes en català, ni es permetien representacions teatrals en aquella llengua. Els escriptors i poetes que durant aquests anys van quedar-se a Espanya i van continuar escrivint no podien publicar les seves obres. Les úniques manifestacions culturals que es van produir durant aquests anys, com una forma de resistència, van ser en forma de reunions clandestines a domicilis particulars.
Prop d’un milió d’exiliats van fugir a França. Allà el govern francès va establir uns camps de concentració. La utilitat d’aquests camps de concentració era agrupar a totes les persones immigrants espanyoles que fugien de la dictadura franquista. A França aquest moviment es coneix com “La retirada”. Aquests camps estaven molt malament, no tenien sanitat, ni aigua potable, i tampoc repartien menjar als presoners. Se sap que alguns van morir de desnutrició o de malalties.
El 1938, el Decret Llei francès mencionava als “estrangers indesitjables” i proposava la seva expulsió, en prevenció dels centenars de milers de persones que es dirigien a la frontera, moltes d’elles a peu, amb la caiguda d’Espanya a mans franquistes. El 21 de gener de 1939 es va instal·lar un primer “centre especial” per a refugiar els que aconseguien travessar la frontera (oficialment tancada). El 5 de febrer del mateix any s’obre la frontera, però el cap d’estat francès, fa separar homes i dones i els distribueix en centres de “reclusió administrativa” que després passarien a ser “camps de concentració”.
Les famílies havien de deixar als fills, ja que en entrar als camps de concentració molts dels nens petits eren col·locats en diferents llocs per classificació i els adults en un altre, això feia que molts nens que encara estaven llatant pateixin per desnutrició i falta de cuidats. La preocupació principal del cap d’estat Francès era minimitzar el cost econòmic que representava al seu Estat el cost diari per persona, que era d’aproximadament un franc i mig (la moneda de França en aquell moment). El 25 de febrer del mateix any França i Espanya van signar un acord, pel qual França reconeixia el govern feixista espanyol i intercanviava ambaixadors. Part d’aquestes persones van ser deportades a Espanya, on van ser assassinades, empresonades o ingressades en camps de concentració i a treballs forçats. Alguns van ser enviats a camps nazis a Alemanya. Els que van quedar-se a França van desaparèixer, van estar obligats a fer treballs forçats o van ser tancats en camps de concentració.
Els camps de concentració de França:
